 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
LA POBLACIÓ I EL SEU ENTORN MARÍTIM.
Essent una de les tres poblacions costeres pertanyents al municipi de Palafrugell, Llafranc està situada al costat de Calella, que les separa vorejant la costa, la Punta d'en Blanc on hi fa frontera la Torre de Calella i les Lloses del Canadell, un recorregut que es pot fer a través d'un camí de ronda en bones condicions i amb vistes esplèndides. Per terra, quan s'arriba al giratori procedent de Palafrugell per la curta autovia GIV-6546, l'entrada a Llafranc no està separada per cap franja sense edificacions, sinó que tan sols un indicador quan s'entra pel carrer Lluís Marquès Carbó, informa que s'entra a Llafranc. Llafranc està situat en la badia oberta a migjorn del mateix nom, entre la Punta d'en Blanc a ponent i el Cap de Sant Sebastià a llevant, amb un petit port esportiu on hi ha el Club Nàutic Llafranc fundat a l'any 1963, amb 140 amarradors i disposant d'Escola de Vela, i des d'on es porten a terme diferents activitats relacionades amb el mar i els esports afins. Majestuosa, la seva platja està formada per sorra fina, daurada i d'una granulometria agradable com la seva vista que es visualitza en tota la badia. La seva longitud és de quasi 350 metres, metre que la seva amplada mitjana és de 40 metres. Situada davant el mateix nucli urbà, partida pel carrer Francesc de Blanes i el Passeig Cípsela, els quals estan partits per la riera de Llafranc, una riera que no porta mai aigua, llevat dels períodes de pluja. La platja guardonada amb la bandera blava per la qualitat de les seves aigües i serveis, està adaptada per a minusvàlids, persones amb cadira de rodes o persones amb mobilitat reduïda. L'accés a Llafranc no presenta dificultats, ja que disposa de dos accessos, l'un a través de l'autovia GIV-6546 que ve de Palafrugell, a partir de la qual també s'arriba a Calella, i la GIV-6591 que connecta amb la GIV-6542R, que comunica Palafrugell amb Tamariu.
Llafranc ha estat de sempre racó idíl·lic d'artistes, actors, escriptors i personatges de tota mena; un racó de la Costa Brava que ha ofert serenor i tranquil·litat, un lloc on han trobat la inspiració i calma, però alhora a prop d'altres necessitats. El nombre de personatges que amb més o menys estada s'hi han vist implicats seria inacabable de relacionar en el món de la pintura amb Salvador Dalí, Lluís Mercadé o Modest Cuixart, que plasma en el seu quadre "Faunes i Nimfes de Llafranc", tot un símbol de imaginació i creativitat. Als més coneguts s'hi hauria d'afegir el gran nombre de pintors uns més anònims que d'altres, que han impregnat els seus llenços amb els colors de Llafranc i els seus entorns, La música i la dansa, on Ricard Viladesau nascut a Calonge, gran compositor i reconegut com "príncep de la tenora", hi va viure durant l'últim període de la seva vida, i altres sense viure-hi s'hi van apropar com Lluis Llach, Paco de Lucia, Johnny Hallyday, Joan Manuel Serrat o Xavier Cugat, com ho van fer genis de la dansa com Antonio Gades o Carmen Amaya. Un referent dels anys seixanta a Llafranc, sense dubte era el local Chez Thomas, lloc de trobada i tertúlia d'amics.
Hi ha tingut un paper destacat la fotografia, el teatre, la televisió, el cinema i la seva gent, ja no tant sols per filmacions i rodatges de tots tipus, amb presència d'actors de talla internacional, sinó també en el marc de festivals cinematogràfics, que sense tenir pretensions majúscules, sí aportaven aires de passió i entusiasme, en un entorn reduït i carismàtic, com fou el "Festival de Cinematografia Amateur de la Costa Brava".
Hi van fer estada i passejat pels seus carrers i racons propers, personatges del món literari, del cinema, de la comunicació o del teatre com Sofia Loren, Kirk Douglas, Adolfo Marsillach, Carles Sentís, Vázquez Moltalbán o Josep Maria Flotats, entre d'altres. En l'aspecte literari, Josep Pla tot hi que no hi va viure, la seva petjada i referència és continua en diferents apartats i continguts de la seva obra, com a bon palafrugellenc. Un cas particular pel que fa als autors literaris, és el de l'escriptor britànic Thomas Ridley Sharpe, referent de la novel·la satírica i d'humor negre britànica, nascut a Londres a l'any 1928 i, que va trobar a Llafranc a l'any 1993 després de passar-hi una breu estada, un lloc adient per a poder escriure les seves obres, i que faria que poc després hi fixés la seva residència permanent a partir de 1995, fins el 6 de juny de 2013 que hi va morir als 85 anys. Un fet curiós són els noms de les poblacions, alguns fàcilment identificables, però d'altres procedents de temps molts llunyans que fins i tot s'ha perdut o no es coneix el significat exacte del nom que ha arribat als nostres dies. En el cas de Llafranc, sembla que podria procedir, sense cap raó de pes a la contracció dels mots "lloc" i "franc", és a dir lliure de tributs o d'impostos.
DOLMEN DE CAN MINA I LA PREMSA ROMANA
A l'any 1964 un equip d'arqueòleg dirigits pel professor d'història, especialista en prehistòria Lluís Esteva Cruañas (Sant Feliu de Guíxols,1906 - 1994) van posar al descobert una sepultura megalítica, localitzada en el "Puig de Rais" a prop del pk.1 de la GIV-6591 que connecta amb Llafranc des de Palafrugell-Tamariu, i conegut actualment com a "Dolmen de Can Mina". Aquest punt referencial seria la demostració que aquest territori ja fou habitat mils d'anys abans de l'arribada dels romans també en aquest indret. Mostra de l'esmentat és la ubicació d'un poblat íber de la tribu dels Indigeta conegut com Sant Sebastià de la Guarda, situat en el "Puig de sa Guàrdia" de 123 metres d'altitud, al costat del mar i on avui hi ha Sant Sebastià. A part del poblat esmentat de Sant Sebastià de la Guarda, i que es descriu en el paràgraf següent, en el mateix nucli de Llafranc s'hi va descobrir en unes excavacions fetes a l'any 1999, en l'actual carrer del Coral, una premsa romana possiblement de vi i que es podria situar a l'entorn del segle I, un tipus de premsa molt emprada en el sector mediterrani occidental en el període comprés entre els segle I d'abans i després de JC. La premsa situada en el carrer del Coral, respon bastant als criteris que els romans emplaçaven aquests tipus d'indústries artesanes, és a dir, a la part alta d'un turó, per tal que el producte resultant, en aquest cas un líquid, fluís per gravetat vers als dipòsits situats en una cota inferior.
En les restes actualment deixades al descobert hi ha una pedra tallada amb dos solcs o ranures que servien com a suport i enclavament de dos columnes de fusta en vertical, que tenien la funció de suportar la premsa i el seu accionament a través de tot un mecanisme. Un altre indici és el forat que hi resta al costat, que és on possiblement hi havia hagut un altre suport com l'esmentat, actualment desaparegut.
CONJUNT MONUMENTAL DE SANT SEBASTIÀ
L'emplaçament de Sant Sebastià podríem dir és un complex o conjunt monumental format per diferents entitats, concretament cinc: El poblat iber de la tribu dels Indigetes, la torre de guaita, el santuari, l'hostatgeria i el far. Cinc elements que han tingut un protagonisme en diferents èpoques i amb funcions totalment diferenciades, tres dels quals continuen oferint els seus serveis com de seguretat marítima, religiosos o de hostatgeria i restauració. El poblat iber de Sant Sebastià de la Guarda, són les restes més antigues del indret i evidencien la presència de l'home des de temps immemorials. La torre de guaita construïda a l'any 1445, majestuosa i de característiques constructives molt peculiars, és un clar símbol de la història del país i més concretament de l'Empordà pel que fa al període, entre els segle XV i XVII quan el territori va patir les ràtzies per part dels pirates. L'indret de Sant Sebastià es va veure ampliat a l'any 1707 amb la construcció d'un ermitatge i una hostatgeria, unes obres que s'anirien portant a terme i que es donarien per finalitzades a mitjans del mateix segle XVIII. Aquestes noves dependències van donar un gran impuls al paratge, ja que va passar de tenir una torre, ja en el segle XVIII abandonada per les funcions per les quals havia estat construïda a l'any 1445, a ésser un lloc de peregrinatge, i gran afluència de gent per a celebrar-hi aplecs, casaments i altres trobades, possiblement que la gran estima que Sant Sebastià va anar agafant entre la gent de la població i l'aportació que aquesta havia fet en l'ajut de la seva construcció.
Actualment es conserva i funcionen els serveis d'hostatgeria que s'han vist incrementats amb la presència d'un ampli i elegant restaurant amb terrasses d'agradable vista vers al mar i el seu entorn. L'església d'estil barroc és d'una sola nau, amb capelles laterals de poca fondària, disposant d'un ampli espai pel cor damunt la porta d'entrada, que s'hi accedeix a través d'una escala en la part dreta, oferint una amplia visió de tot el temple. L'altar és envoltat per una doble escala per la qual s'accedeix a la moderna imatge de Sant Sebastià. Coronat el seu interior per una volta d'aresta, està pintada de blanc, i decorada per algunes imatges i quadres, i elements mariners com petits vaixells. Amb una capacitat d'unes vuitanta persones assegudes, no s'hi fan oficis de forma regular, sinó només en dates significatives o també quan s'hi fan actes religiosos sol·licitats per particulars com per exemple casaments.
EL POBLAT IBER DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA
Els Indigets, també coneguts com Indigetes o Indiketes, foren un poble iber situat principalment per la zona de les comarques de l'Alt i Baix Empordà i de la Selva, dividits en quatre tribus tenint la residència en varis punts on els principals eren: Cervià de Ter, Llançà, Empúries i una tal Indika, que fins ara no ha estat localitzada. A part d'aquests principals nuclis hi havia d'altres per les zones de Cap de Creus, Ullastret, Punta del Castell (Platja de Castells/Palamós), Puig de Castellet (Lloret de Mar) o el mateix Sant Sebastià de la Guarda. Els indicis de la presència de l'home en els paratges de Llafranc, també són reforçats per diferents troballes de tota mena, on hi destaquen objectes com esteles, claus i hams romans, collars i penjolls, làmpades d'oli, ceràmica i rajoleria en general, eines o àmfores entre d'altres objectes, i per tant, un bon nombre d'objectes que havien pertangut als habitants d'aquest territori al llarg de la prehistòria i primers segles de la història. El poblat de Sant Sebastià de la Guarda era un nucli iber indiget format per cases adossades, altres aïllades, amb carrers i espais oberts, on també s'hi havien construït altres elements com forns i sitges. Les sitges eren dipòsits d'emmagatzematge subterranis d'una fondària entre 4 i 5 metres que servien per guardar els cereals una vegada havien estat ventats i garbellats, i que eren el producte de les recol·lectes dels camps de cereals dels seus habitants cultivaven i tenien com a producte alimentari de primera necessitat. Altres productes que també consumien eren els que obtenien directament del mar a partir de la pesca o, els que a través de vaixells arribaven a la badia de Llafranc procedents de diferents indrets mediterranis com Grècia, Itàlia, sud de França entre d'altres. El peix i el marisc eren productes obtinguts per les tasques i arts de pesca, mentre que l'oli, vi o els salaons, és a dir, els productes que eren conservats a partir d'ésser de tècniques de conservació amb sal sòlida o salmorra.
Els productes que arribaven per mar no únicament eren de tipus alimentari, sinó que n'hi havia altres com atuells, eines o ceràmica, aquests últim molt importants, ja que permetien el desenvolupament de la vida quotidiana al poble pel que fa a disposar de recipients per a la conservació dels aliments, la seva cocció i consum, a part de poder ésser emprats en altres utilitats. El poblat es troba al costat del complex de Sant Sebastià, espai on hi ha el far, l'hostatgeria, el santuari i la torre de guaita. Es un espai natural, lluminós i molt ben conservat, agradable amb miradors al mar i d'on arranca el camí GR-92 que va des de Sant Sebastià fins a Tamariu, passant a prop de Cala Padrosa i Cala d'en Roig. Pel que fa a les indicacions arqueològiques, el jaciment està molt ben indicat, amb una àmplia disponibilitat de panells explicatius, didàctics i que donen una clara visió del poblat, de la seva gent i de la seva manera de viure. A més, disposa d'un zona de pic-nic amb bancs i taules.
LA TORRE DE GUAITA DE SANT SEBASTIÀ
La pirateria ha estat al llarg de segles un fet íntimament lligat a la historia i existència de la marina arreu del món. Per tant, l'existència de pirates, que eren el que actuaven en benefici propi i de forma independent, i el corsaris, més organitzats, coordinats i sota les ordres de règims, senyors o fins i tot països, foren uns personatges molt significatius en la història de la marina en molts d'indrets i racons del món. Catalunya, i més la Costa Brava que es la part més propera, no fou aliena a aquest fenomen, que actuà de manera un tant diferent de com actuaven en la majoria de casos els vàndals marítims que era, assaltant altres naus en alta mar. En el cas propi, foren incursions i assalts als territoris, poblacions, masies i bens propers a la costa, i per tant, ràtzies que venien del mar cap a terra i no atacs en el propi mar. Per tal de defensar-se d'aquest atacs es quan la gent s'organitza per a fer-hi front, i un dels elements més destacats són la prevenció i la defensa. La prevenció va venir donada per la torre de guaita, un element que tenia la funció d'avisar a la població de la presència o desembarcament de indesitjables, podent d'aquesta manera facilitar la seva protecció, defensa, guarda dels bens més preuats, bestiar o en tot cas, fugir terra endins amb les pertinences més imprescindibles. Les torres de guaita eren construïdes en la mateixa costa o en turons estratègics que permetien una àmplia visió del territori o també, poder visualitzar altres torres properes que poguessin avisar de la presència de pirates, com és el cas de la Torre de Sant Sebastià amb la torre de Calella, construïda posteriorment a l'any 1597. El sistema d'alerta era normalment a través de campanes o fogates per visualitzar fum o foc. Pel que fa a la defensa, aquesta es va concretar en un tipus de construcció de torre diferent de les altres. Disposava d'elements per tal d'obstaculitzar i contenir l'atac, com per exemple la porta d'accés, normalment enlairada respecte el sòl i sense escales fixes, sinó mòbils que es retiraven una vegada la gent era a dins. Els pisos també eren aïllats i no disposaven d'escala fixa d'accés, d'aquesta manera, en cas d'entrar a la planta baixa, no es podia pujar a la primera planta i així successivament. La gran majoria d'aquests tipus de torre no es van construir de forma aïllada, sinó que estava adossades a un edifici, principalment masies. Moltes d'elles, tampoc estaven ben bé adossades, sinó lleugerament separades de l'edifici habitatge.
El període de més activitat fou la franja entre els segles XV i XVII i per tant, l'etapa en que foren construïdes la majoria de torres de la costa gironina, per tal de protegir-se dels atacs procedents del mar. Uns tropells que eren protagonitzats normalment per algerians i turcs, tot i que també hi havia naus i gents procedents de Gènova o Pisa. La finalitat d'aquestes ràtzies eren varies, on entre d'altres factors hi havia la necessitat d'abastir-se d'aliments i altres productes de necessitat, el robatori de diners i objectes de valor i el rapte de persones, que en aquest cas, hi havia dos aspectes. El segrest per poder vendre com esclaus als segrestats o el de demanar un rescat a canvi d'alliberament de la persona o persones. La Torre de Sant Sebastià fou construïda sobre el penya-segat de "Salt de Romaboira" a partir de l'any 1445, i per tant, es pot considerar una de les pionera des de principis del període de més activitat. Es una edificació molt majestuosa amb planta de semicercle allargat disposant d'amplis espais en cadascuna de les tres plantes; la planta baixa i dos pisos, a més de la terrassa en la part superior.
Conjuntament amb la construcció de la torre, s'hi va edificar una capella, avui desapareguda i que possiblement seria substituïda per la nova que encara es troba adossada a l'edifici i que és l'actual santuari. En la part superior, s'hi troba la terrassa on es visualitza en tots els punts cardinals una excel·lent vista panoràmica del territori i del mar i, on encara s'hi conserven els merlets i un petit campanar, que no formava part de la torre pròpiament dita, sinó fou de posterior construcció i pertany de fet a l'església. La seva construcció a l'any 1445 sembla va coincidí amb la construcció de l'ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols, pel permís exprés del bisbe de Girona Bernat de Pau (Banyuls,1394 - Girona,1457), ja que en la documentació apareix el paràgraf: " .... la capella et Turris Sancti Sabastiani marrittini de Palafrugello." Actualment la Torre de Guaita de Sant Sebastià està considerada com a monument protegit com a bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i depèn administrativament del Museu de Suro de Palafrugell, el qual disposa com a centre d'exposicions temporals i visita a totes les dependències de la torre, a part de centre d'informació turística del municipi.
FAR DE SANT SEBASTIÀ
El far de Sant Sebastià no únicament ha estat considerat dels més potents de la costa catalana i mediterrània, sinó de tot l'Estat espanyol. A més disposa d'un complex únic i d'un lloc envejable en el cor de la millor costa mediterrània, la Costa Brava. Fou construït i inaugurat a l'any 1857 en ple regnat d'Isabel II de Borbó (Madrid,1830 - Paris,1904) i quan era president del govern Ramon Maria Narváez, que seria substituït el mateix ant per Francisco Armero Peñaranda. En el moment d'estudiar el seu emplaçament, s'hi van aportar diferents opcions com la d'ésser construït en les illes formigues o al cap de Begur. En el primer cas, considerant que havia d'ésser el més important de Catalunya i l'únic de primer ordre, el lloc no oferia un emplaçament gaire òptim, i en el segon cas, era massa proper al far del Cap de Creus. Al final el seu emplaçament en el penya-segat del "Salt de Romaboira", fou indret escollit com a més òptim donat que il·luminava la costa de Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
L'indret per a la construcció del far fou escollit malgrat que la seva ubicació tenia l'inconvenient d'ésser un paratge amb gran abundor de tempestes amb fortes descàrregues elèctriques, com ho demostra el fet que una nit de l'any 1883, un llamp entrés a la sala de il·luminació i deixés estordit al fanaler, o que a l'any 1909 una altre llamp, caigués a sis metres del fanaler, deixant-lo cec i estormeït per una estona. A l'any 1924 es va modernitzar la seva òptica, que va tornar a ésser millorada a l'any 1966. Actualment emet un flux de llum blanca cada cinc segons. La seva alçada sobre el nivell del mar de 167 metres i amb una potència de 3kW el fa visible fins a 32 milles naútiques, és a dir pràcticament uns 60 quilòmetres. El far de Sant Sebastià fou el far més gran construït durant el segle XIX i actualment disposa de connexió la xarxa de senyals mundial DGPS.
CAMÍ DE RONDA o passeig xavier miserachs: LLAFRANC - CALELLA
Aquest trajecte de camí de ronda del litoral, s'inicia a Llafranc a partir del carrer Francesc de Blanes per la part sud, continuant pel carrer escales de Garbí, que arribant al final de l'escalinata a la plaça de Marinada, que és on comença de fet el camí de ronda, el qual es troba en molt bon estat de conservació i permet arribar fins a Calella de Palafrugell. Un agradable i plaent trajecte fàcil de fer i que porta el nom de Xavier Miserachs i Ribalta (Barcelona,1937 - Badalona, 1998). El que fou un eminent fotògraf, exponent de les aportacions artístiques dels anys cinquanta i seixanta, on va plasmar en les seves imatges, no únicament els aspectes estètics, sinó un valuós contingut documental històric de l'època de recuperació econòmica de la postguerra civil espanyola. Captivat del clima, el paisatge i de la seva gent, Miserachs era un assidu visitant de Llafranc on en un principi hi tenia llogat un apartament, però anys després, va adquirir un mas, Can Vilanova d'Esclanyà, un veïnat a prop de Llafranc tot i que pertany al municipi de Begur, i a on hi va fixar una residència i estada més permanent. El seu llegat des de l'any 2011 està dipositat en el Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona amb un arxiu constituït aproximadament per 80.000 imatges fotogràfiques, juntament amb tot tipus de documentació privada del fotògraf, com també un fons important del que fou la seva biblioteca. Iniciat el trajecte des de la plaça de la Marinada, tot el recorregut està en molt bon estat i permet gaudir d'unes perspectives, paisatges, vegetació i varietat de colors, amb l'acompanyament continu del mar. Les atractives panoràmiques permeten contemplar la badia de Llafranc, la platja, el port nàutic, el cap de Sant Sebastià o la Punta d'en Blanc, lloc on hi ha uns amplis bancs.
El camí continua i entra de ple a Calella, pel carrer del Cap de Creus, continuació del passeig o camí de Xavier Miserachs, que es bifurca a prop de l'estàtua metàl·lica coneguda com "Gent del Mar" cedida a l'any 2002 a la vila de Palafrugell per l'escultor Rodolfo Candelaria. Una part puja cap al passeig de la Torre, però el camí continua vorejant la costa pel darrera de la Torre de Calella, per les Llosses del Canadell, Punta dels tres Pins i fins arribar a la Platja del Canadell on acaba el camí, en el mirador del mateix nom, i on hi ha un monument en record del periodista Carles Sentis i Anfruns (Barcelona,1911 - 2011) molt vinculat i estimat a Calella.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |